Me'n vaig de Belgrad

Demà me'n vaig de Belgrad, me'n torno a casa, me'n torno al transiberià..

Però en aquest bloq es queden tots els posts, totes les fotos, tots els vídeos i tota la música, o sigui que podeu visitar Belgrad a través del bloq sempre que us vingui de gust

Espero que aquests dos mesos i mig us hagin servit per conèixer o per recordar Belgrad al mateix temps que ho he fet jo



Moltes gràcies per la companyia :)

Kraj

Possiblement penúltim post

M'he passat tot el dissabte sense fer res, he fet tan poc que les del pis m'han dit que, ja que havien preparat el dinar (mandonguilles amb patates aixafades) que rentés els plats, i he rentat els plats. Després m'ha trucat en Marko que hi havia el carnaval dels barcos, li he dit que hi volia anar i hem quedat a Trg i ha fet tard quinze minuts. Mentre l'esperava m'ha trucat l'Aleksandar que on era i que l'esperés que seria allà en deu minuts. Llavors ha arribat en Marko i m'ha dit que potser anava a Novi Sad. Quan? li he preguntat, i m'ha respós Ara. Eren les onze de la nit. Però al final no ha marxat a Novi Sad i hem anat els tres cap al Sava a veure les barques decorades. Ja no n'hi havia ni una i hem vist, com a mínim, els focs artificials. La gent no feia ooooooooooooooo a cada petard, i els hi he hagut d'explicar que a Catalunya a cada foc artificial que explotava a l'aire feiem ooooooooooooooo, i llavors ens hem posat a fer oooooooooooooo i tenia força gràcia..

Quan s'han acabat hem anat a comprar cervesa





i després pujant pel pont de Brankov fins a una plaça on em vaig creure perduda el segon dia de ser aquí, amb l'estatua de Vojvoda Vuk al mig. Em pregunten si sé qui és, els hi pregunto si saben qui és, però cap en té la més mínima idea. Ara ho busco per internet i només trobo alguna cosa a la viquipèdia en serbi, diu que va crèixer a Kragujevac (al sud de Belgrad) i que va ser comandant dels chetniks durant la primera guerra mundial i alguna guerra balcànica anterior



En Marko juga al 50x15 al mòbil, i una pregunta va sobre en Pantagruel i les respostes són Ulisses, Gargantua, i algun altre que no recordo. Jo dic Gargantua!, no se'n refien però els hi dic que em creguin, i llavors penso amb el meu papa i amb la meva mama i amb la meva germaneta durant una estona. Després agafem un autobus i anem cap a Vuk spomenik, un altre Vuk (que vol dir llop i és un dels meus noms de noi preferits, Vuk!), però aquest Vuk no es diu Spomenik de cognom, perquè spomenik vol dir estàtua, aquest Vuk, ja ho vaig explicar, és en Vuk Karadzic (sí, com el dolent), l'heroi lingüístic nacional i seiem per allà la vora, davant la facultat tècnica, i beuen cervesa. A aquesta facultat hi ha un club al soterrani on en teoria necessites el carnet d'estudiant per entrar, però els hi expliquen als de l'entrada que sóc estrangera i em deixen passar sense massa problemes (tot i que em diuen que acostuma a ser més complicat)
Faig cua als lavabos, que són d'aquells de pixar ajupits, n'hi ha dos i un està inundat, i tenien raó quan m'han dit que era millor que pixés a fora, però no vull pixar a fora o sigui que faig cua. Mentre pixo sento que l'Aleksandar es troba amb en Marijan i més tard amb l'altre Aleksandar, i en Marko avui va tan borratxo que ves a saber on para
Passem per un passadís fosc i amb gent recolzada a la paret, o directament asseguda al terra, fins arribar a un pati interior on hi ha un Dj i tot de gent ballant i una barra de bar. La música canvia segons la nit en què hi vagis, com que som dissabte toquen cançons dels 80 i els 90, i qui em conegui potser sabrà que ballar música dels anys 80 i 90 en públic sempre em posa de bon humor
A les quatre s'acaba i seiem una estona a fora. Com que saben que aviat marxo i ja comencem a tenir confiança, no paren de tirar-me piropos, a preguntar-me si totes les catalanes són com jo, perquè sóc la primera que coneixen i no ho saben, i que en porti més la pròxima vegada. Mentre esperem el bus mengem un frankfurt posat dins una mena de pasta de full amb sèsam. Baixo per Pera Cetkovic quan són les cinc de la nit, avui el sol encara no ha sortit però de darrere el meu turonet en comença a sortir una llum vermella


Fa una estona seia a l'ordinador de l'Ana escrivint aquest post i la resta de companyes de pis seien a la mateixa habitació, i de cop la Zlata s'ha posat a plorar per problemes que ara tampoc explicarem, i li ha encomanat a la Jelena per problemes que ara tampoc explicarem, i gairebé ens ho encomanen a mi i a l'Ana, i he parat d'escriure una estona i hem estat plorant i apunt de plorar


Divendres al matí em vaig despedir de la Tamara, plovia una mica i era curiós, perquè el dia que ens vam conèixer també plovia una mica, i he recordat que em va explicar que a Belgrad, el primer dia d'uns quants dies plujosos, els carrers de la ciutat eren un caos perquè els cotxes seguien conduint com si no plogués, i t'havies d'esperar al segon dia de pluja perquè el trafic es calmés. El primer dia de pluja a Belgrad, si agafes el bus, arribaràs tard segur segur segur. Ens vam dir adéu amb la Tamara, doncs, i fins aviat. I aquesta tarda potser vaig a veure un partit dels Red Star, qui ho sap què faré aquesta tarda. I demà diré adéu i fins aviat a en Dobri (que em ve a visitar al novembre), a la Biljana (que ve a viure a Barcelona a finals de setembre), i a en Marko (que no sé pas si algun dia vindrà a Barcelona), que fet i fet, són els tres més millors amics que tinc aquí a Belgrad. I dimarts toca anar a la policia, avisar que dimecres marxo del país, fer la maleta, passejar per tota la ciutat, dir adéu a Kalemegdan, a Trg, a Knez Mihail, a l'Skupstina, a Terazija, a en Vuk i a Taš, a Sv.Sava al final del carrer, a les vistes damunt Novi Beograd i Zemun, al turonet brillant, al meu pis petit de quatre habitacions comptant el bany i la cuina i el menjador i la sala d'estar i l'habitació de l'Ana i la Ješa i la meva i de la Zlata, Karaburma, Pera Cetković, l'estació de busos de Karaburma II, al Sava, al Dunav, als seus ponts, a la Beograđanka, al Novi Groblje, als autobusos 16, 23 i 25, també a l'autobus 27 que em portava a Mirijevo, als tramvaj i els trollebusos, als cables damunt dels carrers, les pekara, pljeskavica, rakija, čevapcici, gibanica, parče pizza, molim, pivo Lav, pivo Jelen, pivo Nikšičko, les trafika, i žibeli, nema veze, kako se zove, ovaj, pa, brate, pičku materinu, jebi ga, prijatno per dir adeu al botiguer i bon profit, važi, zdravo, čao, en fi, no diré adéu, no, diré Fins aviat, fins aviat, perquè tinc una cosa a dins, una cosa que em diu que aquest estiu no he estat senzillament vivint una mica més de dos mesos a Beograd i ja està, tinc una cosa a dins que em diu que hi acabo de començar una part nova de la meva vida, que no s'acaba quan posi els peus a Catalunya, que la meva vida continua i que la continuació de la meva vida passa una vegada i una altra per aquí, per Beograd, entre els edificis i els arbres, per sota els cables i el cel, a tocar dels rius,

o sigui que


Vidimo se uskoro, Beograd..

Em queda menys d'una setmana aquí a Belgrad i els posts sembla que s'hagin aturat, no em surt res per escriure perquè voldria escriure moltes coses. I al final, no res

Per exemple he fet coses de turistes que encara no havia fet, com anar a menjar a la kafana ? (que es diu així, sí, un interrogant) o a visitar les dues esglesietes que hi ha amagades a Kalemegdan. He anat a escoltar el festival de música electrònica que feien ahir a Kalemegdan, patrocinat per Tuborg, però només des de fora perquè em sembla que s'havia de pagar entrada. O sigui que sèiem fora el parc i ja està i l'Uros i l'Uros menjaven burek i bevien cervesa, i l'Aleksandar fumava i bevia cervesa, i em deien que a Serbia la cervesa no es alcohol, i que aixo de seure a un lloc i no fer res te un nom, però ja no recordo el nom

Mentre sèiem a Tasmajdan (Tash per la gent d'aquí, Tashmàidan pels que ho vulguin dir bé i en versió completa, Tasmajdan pels que ho llegeixin com si estigués escrit en català) també feien un altre concert i l'Aleksandar (un altre Aleksandar) es queixava que la gent es pensés que la música turca és la popular sèrbia, deia que no, que la música turca és turca i la sèrbia és sèrbia. Després tots s'enfotien del cantant perquè feia tremolar molt la veu i cantava cançons sobre ell assegut al bar bevent alcohol tot sol patint per una dona. Perdoneu que no recordi el nom del cantant, tot i que és força conegut i el van repetir cinquanta vegades. Ja l'he trobat. Aquest senyor, en Sinan Sakić, que ja veieu a la foto la passió que hi posa



O sigui, dos concerts gratis en una nit, i ben variats

I no sé si havia posat alguna cançó de Bijelo Dugme (Goran Bregovic havia format part del grup), però en posarem alguna per fer una mica més de cultura musical dels anys 80, pel que sembla l'època daurada del rock iugoslau



Al final, veieu, ja he trobat alguna cosa per fer un post. Avui la Zlata m'ha preguntat en què es diferenciava la vida d'aquí a la de Catalunya i li he dit que bàsicament en els horaris alimenticis. M'ha dit que tenia raó, que aquí no hi posaven gaire atenció, que menjaven quan tenien gana. Ja veus, m'ha dit, avui m'he posat a cuinar a les tres i hem dinat a les cinc, quan totes teníem més gana. No trobava cap mena de sentit en què nosaltres mengessim aproximadament sempre a la mateixa hora

Ruzica si bila jedna u mom srcu
Ruzica si bila moja
Al' nije za tebe divlja kupina
Ni covjek kao ja
Bog mi daje, Bog mi odnosi
Ruzica si bila, sada vise nisi

S vremena na vrijeme
Kao da cujem stope
K'o da ides preko mog praga
S vremena na vrijeme
Al' znam da nemam prava
Ti nisi vise moja draga

Letjele su nocas iznad moga krova
Letjele su ptice selice
A ja sam sanjao tvoja koljena
I tvoje poljupce
Bog mi daje, Bog mi odnosi
Ruzica si bila, sada vise nisi

S vremena na vrijeme
Kao da cujem stope
K'o da ides preko mog praga
S vremena na vrijeme
Al' znam da nemam prava
Ti nisi vise moja draga

Dino i comenco a enviar missatges per si algu em vol acompanyar a Ada una estona, que tinc ganes de banyar-me al Sava i en Marko em va dir que potser hi podriem anar. Em responen mentre m'estic posant el biquini i la tovallola dins la motxilla i ningu pot venir. Es igual, jo ja sec a dins del bus 23 i me'n vaig cap a Ada, perque em vull tornar a banyar al Sava

Aixi que hi arribo passejo una mica pel mig de la verdor, esquivant les bicicletes, els patins de linia i la gent que camina a poc a poc





Fins que arribo a la platgeta de pedres, busco un lloc que m'agradi (es facil, no hi ha gaire gent i ningu seu a davant meu, o sigui que tinc el Sava a tot just dos metres). Estenc la tovallola, em trec la roba i les ulleres i les bambes i una mica miopa pero no prou com per no distingir on comenca l'aigua, m'hi poso en remull. L'aigua esta bruta, no em veig el peu i per tot arreu floten coses, algues i coses, pero jo em cabusso fins al cabell, o sigui tota, perque l'aigua no es d'un riu qualsevol, es del que neix a Eslovenia, passa per Zagreb i s'acaba a Belgrad. Sense pensar amb tot aixo, pero sabent que es el Sava igualment, nedo una mica cap aqui una mica cap alla tot intuint les meves coses esteses al marge del riu
En surto, m'estiro a la tovallola panxa enlaire i escolto les cancons de rock iugoslau que en Marko em va posar a l'mp3, que son moltes i que ja vaig posant a la llista de musica del costat



amb la tonteria se'm fan quarts de sis i penso que una mica abans de les set li he dit a la Biljana que seria a Trg Republika. Ha de fer unes entrevistes de no se que a la gent i li he dit que va, que me la faci. Em compro un paquet de crispetes (kokice) i me les menjo caminant cap a l'autobus. Agafo el 23, que em deixa a davant de correus i al costat del parlament, a uns 10/15 minuts de la placa



i camino per Terazija fins a la torre d'Albania, i despres cap a la dreta fins a Trg


Alla m'assec al cavall a esperar-la i finalment arriba i em diu Fuj! i jo li dic Figa! i m'explica que la seva amiga Jelena, que vaig coneixer fa un parell de setmanes, necessita fer una enquesta per una conferencia que ha de donar a Barcelona. Les dues son biologues (ecologues) i la Jelena, no se com, ha anat a parar a un.. be, ara no em surt la paraula, pero pugen uns quants biolegs dalt d'un barco, passegen pel mediterrani i van fent conferencies i coses. Es veu que una ha intentat enxufar el novio, a aquesta conferencia-flotant, i la Jelena va dir que, per curiositat mes que res, preguntaria que els hi semblava, que jo tambe hi anes, per tornar a Barcelona i podria traduir les conferencies al catala i a l'espanyol. No se que li han respos. Total, que l'enquesta que vol fer te dues preguntes: que ha fet la natura per tu. Que fas tu per la natura

per sort haig de marxar abans que la Jelena arribi i no em fan l'enquesta. Agafo el 26 que em porta fins a Vuk Spomenik, pero em passo la parada i camino durant una estona per un carrer de Vracar on encara no havia estat, cosa que m'alegra perque sempre m'alegra encara trobar noves coses per fer en aquesta ciutat. Sempre es troba alguna cosa nova. Mireu que vaig trobar l'altre dia a un carrero de darrere Ruzeltov



i al mercadillo que havien muntat a Kralj Aleksandar



i parlant d'Aleksandars, es ell qui m'espera a l'altra banda de vorera, i no em veu mentre l'espero al pas de zebra perque es una mica miop i no es vol posar les ulleres. Vol portar-me a visitar un bar que de fet es una casa, que queda per algun carrero darrere el cementiri nou (Novo Groblje), potser Pavle Pavlovic, no ho podria assegurar. Es tal qual, una casa transformada en bar. Entrem i a darrere el jardi sembla que hi fan una festa, o sigui que nomes hi ha lloc a dins, a un parell d'habitacions amb taules amb estovalles de quadres vermells i blancs i bosses de patates per la festa al damunt. Ens asseiem i ens porten dos gotets congelats de dinja (rakija feta de dinja, de melo) i ens donen una bossa de smokis que ja estava oberta (dels de la festa), els provem i si, son d'avui
Em diu que al bar tambe hi fan menjar. Mongetes i... col, diu. Au va.. , li contesto. Mongetes soles fan, eh? Bullides i prou. Si, respon, fan plats aixi senzills. Humor serbi..
Com que es mig polones li pregunto com es diu Hola en polones. Shetchcha, fa, o alguna cosa aixi. Ai, amb el polones, quant que suarem aquest curs..


perdoneu, de nou, la mala qualitat de les imatges. O aixo o res..

Despres m'acompanya fins a Karaburma (ens aturem a totes les Trafika perque vol comprar tabac) i despres se'n va cap a Mirijevo. Del pis d'algun edifici del voltant se senten veus de nens que canten molt fort i que no paren. Quan arribo a casa son mes de les dotze, o sigui que es hora de posar la rentadora perque l'electricitat es mes barata. Aquest mati, quan m'aixeco, l'estenc a fora. A l'edifici del costat



hi estan posant plaques d'aillant (porexpan o un d'aquests), o sigui que sembla que per fi s'han decidit a acabar els edificis del barri. A vegades penso que potser es que son d'obra vista.. pero no, que han de ser d'obra vista, es que no estan acabats

L'Aleksandar porta una d'aquestes bosses negres que semblen necessers de pell que tant porten els homes d'aquí (n'he buscat alguna fotografia però sembla impossible trobar-les. A canvi, unes quantes fotos d'autobusos). És horrible perquè o bé el porten agafat de la mà o bé se'l posen sota l'aixella. Me'n foto d'ell per anar amb això i diu que és del seu pare i que no tenia res millor per portar la cartera i el mòbil i les claus i el tabac. Després li dic que els primers dies a la ciutat, quan veia pujar al bus un home amb aquests necessers negres, em pensava que era el konduktor, fins que vaig considerar que era improbable que en pugessin tres a cada parada. Konductor aquí vol dir Revisor, i per dir conductors es diu alguna cosa com voze, però sentireu que li diuen més sovint Majstor! Llavors ell se'n fot de mi pel que li acabo d'explicar i així quedem en paus

canviem de tema i parlem de parcs. Li dic que a Belgrad n'hi ha molts, que a Barcelona no et pots asseure enlloc si no és un bar. Ell, en canvi, em diu que els parcs de Belgrad no valen res, que no són ni parcs, que a Varsòvia sí que són parcs, enormes, jardins d'antics castells, amb llacs i de tot. D'altra banda, diu, Varsòvia de nit és molt avorrida, no hi ha res per fer, al revés de Belgrad, on sempre se't fa de dia.
A mi Belgrad em continua semblant una ciutat molt verda. I a més té Kalemegdan. Potser no són grans parcs, però te'ls trobes tota l'estona

Després parlem del Barça, perquè l'Aleksandar és del Barça. Recorda un partit que jo també recordo (l'únic que recordo, ja em perdonareu) perquè aquell dia al meu pis hi havia molta gent mirant el partit. Em diu també que dijous juguen els Crvena Zvezda. Li pregunto de quin equip és: Crvena Zvezda! respon. Li vaig preguntar un dia a en Marko de qui era. Partizan! va dir. Li vaig preguntar a en Dobri de qui era. Crvena Zvezda! I pobre de tu que et confonguis! Deu ser divertit, anar a veure un partit amb en Marko i l'Aleksandar, més que res perquè els dos són amics des de fa molts anys. Jo li explico que el partit itàlia-frança amb el cop de cap d'en Zidane, doncs que era a Roma aquell dia, al Circo Massimo. Ell em diu que era a l'aeroport d'Istambul i que va demanar als policies que et registren com estava anant el partit. També m'explica el concert de Manu Chao a Belgrad, que es va fer a l'estadi que hi ha a Tasmajdan, que abans havia estat també pista de gel però que ara ja només s'hi fan concerts. Com que no volien pagar entrada, en Markos i l'Uros van provar de saltar unes tanques. Van dir-li a l'Aleksandar que esperés allà i que després l'anirien a buscar. Com que no va tornar l'Aleksandar es va enfadar una mica, va anar a comprar un parell de cerveses i va anar a asseure's a un banc de la plaça Nikola Pasic (força lluny, tot s'ha de dir). Diu que la música estava tan forta que se sentia igualment i que allà assegut va viure el concert de Manu Chao
Jo li dic que a tots els serbis que conec els hi agrada Manu Chao. Ell em diu que no, que només algun. Això és el que em diuen tots, però igualment a tots els serbis que conec els hi agrada Manu Chao

També m'ensenya on mesuren els terratrèmols, però diu que tampoc n'hi ha, aquí, i que són petits, i que millor

Ja ho veieu, són ben normals. Però també ben especials

Els serbis tenen un sentit de l'humor molt sonat. Avui una de les companyes de pis s'ha anat a arrencar un queixal del seny i el volia guardar, però li ha caigut pel terra i m'ha dit que si el trobo no el llenci, que li doni. Li he dit que quan el trobi el que faré serà cridar. Això li ha fet molta gràcia, això ha estat una broma força a l'estil serbi
Després m'han dit que és costum que quan un estranger viu més de dos mesos a Sèrbia, els seus companys de pis li regalin una de les dents perquè es faci un collaret. Això també és humor serbi

Mai sé si parlen seriosament o fan broma. Bé, ho començo a intuir, però sempre es mouen en aquesta fina línia (encara que la broma de les dents no ha colat)

Abans, per la tarda, l'Aleksandar m'ha acompanyat a la facultat de Geologia perque la veies, un dels edificis mes decrepits als que he entrat, com una caverna amb passadissos llarg, olor a productes quimics, portes baixes, .. i em diu que es costum que, quan visites la facultat de Geologia per primera vegada, et beguis una cervesa davant la porta d'entrada. L'Aleksandar tambe te un sentit de l'humor molt serbi.. A part d'aixo, tambe te una perfecta cara eslava. Nas balcanic, forma de cara polonesa, ulls russos. Apa que no..


i de regal una perfecta conversa en serbi-belgradense, sona tal qual

brate, jebi ga, znash, capirash, razumesh brate, jebi ga, pa da, pa znash brate, ajde, vazi, aajde


i.. un altre youtube (encara que canten en macedoni, fa gracia..
Erdjan, Viski Cocacola



i la versio en serbi, que tambe fa forca gracia l'ambientacio..

Dues fotos molt boniques que he trobat


(cliqueu al damunt per veure la mes grossa. El parc verd de la dreta es on aquest any s'ha fet el BeerFest)

Crec que no hi ha hagut dia en que no hagi conegut algu nou. Ahir vaig coneixer.. quatre persones noves. I dissabte.. sis persones noves, no se. Els belgradenses son sociables, o jo nomes em trobo belgradenses sociables, i sempre m'acaben presentant algu o altre
Som a un bar amb la Biljana, per exemple (el bar Plato, a Kneza Mihailova, es veu que tots els turistes venen a parar a aqui) i se'ns afegeix la Tanja, una seva amiga amb qui havien fet promocions de la pepsi
Pero les preguntes sempre son les mateixes. Al cap de dos mesos de contestar-les la llengua se'n comenca a resentir i a vegades sono freda al respondre-les, pero despres els hi dic que nomes es que tothom em fa les mateixes preguntes i jo encara no les se respondre
- Que hi fas aqui?
.. no ho se, hi soc
- Estas de vacances?
.. podriem dir que.. si (pero son les vacances mes entretingudes i on he apres mes coses que he fet mai)
- Per que Belgrad?
..... no ho se, m'agrada
- Pero que fas a Belgrad durant dos mesos?
.. no ho se, sincerament no ho se
- Que has vist de Belgrad?
.. practicament tot, hi he estat dos mesos!
- Has estat a Ada? Has estat a Zemun? Has estat a Novi Sad, a l'Exit? Has estat al BeerFest? Has estat.. no m'ho diguis, tambe has estat a Guca? Has estat al museu nacional?
.. si. Si. Si. Si. Si, tambe. No! Esta tancat!
- Has estat a tot arreu! I encara t'agrada, Belgrad?
.. si..

Que faig aqui Belgrad.. com us ho dire, estimats serbis.. us miro, us contemplo, us parlo, us escolto, aprenc tot el que vulgueu ensenyar-me de vosaltres. Pero com els hi dic aixo sense que em mirin raro? Si estic enamorada perduda de vosaltres, que voleu que hi faci..

Beer Fest 2

Quedo amb en Dobri per la tarda i em diu alguna cosa en serbi que no entenc. Quan li dic que m'ho repeteixi fem tard, perquè davant nostre apareixen un grup de quatre persones, que és el que m'estava dient en serbi, que havia quedat amb un grup de quatre persones més. Aquestes persones estan fent turisme per Belgrad (un parell de dies) i volen anar a una kafana. Son les set de la tarda i ens asseiem dins d'una Kafana als voltants de Knez Mihajlov. Les taules estan parades com de restaurant normal, amb estovalles, plats i tovallons, però són les set de la tarda i podem demanar el que volguem. Algú menja sopa, algú altre kajmak, algú altre pljescavica. Jo no menjo res perquè, què voleu que us digui, no tinc gana a aquella hora. Després tres volen anar a l'alberg i una vol anar a passejar, però ja són les nou, jo he quedat amb l'Aleksandar i no els puc acompanyar, o sigui que en Dobri i la noia russa se'n van a Kalemegdan a passejar. La noia russa em diu que ella encara no és capaç de pronunciar coses com Trg i em felicita. Jo penso que no n'hi ha per tant. Trg. No és complicat

A Trg (plaça). Hosti, m'acabo d'adonar que al teclat, per art de màgia, ha aparegut la ç. Veus que bé. A Trg (plaça) em trobo amb l'Aleksandar, que té una perfecte cara eslava (quadrada, ulls negres i una mica axinats, barbeta sortida, nas balcànic), i és normal, perquè té arrels sèrbies i arrels poloneses, i durant els bombardejos m'explica que va marxar a Polònia un parell de mesos, i anem a comprar un parell de cerveses, aigua i smoki. Anem fins a Kalemegdan i ens enfilem per la fortalesa per trobar un lloc des d'on veure les llums i sentir la música del festival, que es fa a l'altra banda de riu. Però els arbres no deixen arribar la música i se'ns barregen algunes notes que venen dels concerts, més la música dels splavovi, més la música dels vaixells que passen de tant en tant pel Sava, més la música d'algú que escolta música per Kalemegdan

Em diu que haig de veure aquest video, de quan en Djokovic (medalla de plata de tenis als jocs olimpics i heroi nacional) va rebre una samarreta d'en Maradona, que fa molta gràcia es veu perquè en Djokovic diu aj aj aj!! a l'estil mexicà. Mireu-vos el vídeo sencer i us adonareu d'algunes coses. Que bé que parlen l'anglès, sobretot comparat amb l'entrevistador, que és com parlem nosaltres l'anglès. Que macos i encantadors que són (això és un heroi nacional, i no els burros de l'Alonso i en Nadal!), i que divertits!

Després anem cap al BeerFest creuant el pont damunt del Sava a peu. Passa molt d'aire i el pont es fa llarg. Entrem al festival (és prou tard com perquè no ens regirin els bolsos, o sigui que entro a dins l'aigua i els smokis. Ens trobem amb els amics d'en Marko i seiem amb ells a una taula. El que l'altre dia m'explicava que els veïns havien enverinat al seu gos, es torna a posar a parlar amb mi, aquest cop per dir-me que siusplau, que m'ho suplica, que siusplau, siusplau, que per favor, que vagi a visitar la seva a casa i la seva família. Li dic que no sé, que ja ho veurem, que em queden pocs dies i que tinc molta gent per veure, que bla bla. Torna a suplicar, gairebé s'agenolla, que només em demana mitja hora, t'agrada el cafè? Et prepararem un cafè. Només una horeta, només una hora. Li dic que vinga, que va, que sí, que aniré a prendre un cafè amb la seva família. Crec que, senzillament, l'únic que passa és que li fa molta il·lusió que algú de fora visiti la seva ciutat i a sobre la seva casa. La hospitalitat balcànica a vegades és massa i tot per mi. Però m'ho promets, eh? Sí, home sí.. Quedem ja ara. Ara? Sí, quin dia, dimarts, dimecres, dijous. No sé.. dimecres.. Fet eh? Dimecres? M'ho promets eh? Sísí..

Algú va a comprar peixets petits fregits i se'ls mengen d'una queixalada. La Biljana em troba i em diu Figa! i jo li dic Figa! però aviat se n'ha d'anar

Anem cap al concert, però no hi ha concert (a la manera que jo entenc un concert) si no un Dj horrible. Perdem a la majoria de persones, però al meu voltant s'hi queden l'Aleksandar (que no para de fumar), el noi del gos enverinat i un altre que no em diu res però em mira fixament, com si fos la primera estrangera que hagués vist a la seva vida. Belgrad no és una ciutat buida de visitants, es pot sentir l'anglès de tant en tant, però potser sí que, per aquest noi, era el primer cop que en veia una de tant "a la vora". Aquests dos últims ballaven efusivament, el del gos enverinat ocupava molt d'espai i em deia Feel the beat, Laura, feel the beat, please, dance five minuts for me, please. I a mi, que la música electrònica m'avorreix bastant, no sabia on mirar

A quarts de quatre estic tan cansada que no m'aguanto de peu i anem cap a casa, tornant a creuar el Sava, però ja no fa tant de fred. Esperem el bus 27 asseguts a un banc de Trg Republika i gairebé m'adormo. Se'ns n'ha escapat un i el següent no passa fins d'aquí una hora. L'Aleksandar em veu tan adormida que insisteix que anem a esperar el 16, que com que ja són més de les quatre ja funcionen els busos normals, que em deixa més a la vora de casa, i que després ell ja tornarà a acabar d'esperar el 27. Anem a esperar el 16 (a una altra parada) i mentre esperem ens passa per davant dels nassos el 27. S'ha equivocat d'hora, ni se'ns havia escapat ni passava el següent al cap d'una hora. Quan arriba el 16 va tant ple que li dic que és igual, que per anar esclafada durant mitja hora prefereixo esperar el següent 27. Finalment arriba el 27. Torno a caminar per Pera Cetkovic mentre va sortint el sol. Amb la tonteria arribo a casa a les 6. No m'ho puc creure. Ja ho vaig dir, a Belgrad se t'hi fa de dia encara que no ho vulguis

què hi farem..

Prsti

M'han ensenyat a dir els noms dels dits de les mans, però em costa recordar-los en serbi

- Mali prst (dit petit)
- Važi (Val en serbi)
- Dit del costat del dit petit (però dit en serbi, que no recordo)
- Ahà
- Dit del mig
- Važi
- Dit de senyalar
- Važi
- i Polze (la paraula no era, evidentment, polze, però s'hi assemblava molt)
- Naravno! (és clar!). Pa.. (així doncs..). Mali prst.. no me'n recordo de més
- Dit del costat del dit petit
- Važi..
- Dit del mig..
- Ok..

etcetc. I segueixo sense saber-me'ls, només en traducció

__

no hi ha res com els diccionaris
- Mali prst
- Važi
- Domali prst
- Ahà
- Srednji prst
- Važi
- Kažiprst
- Važi
- I palac
- Naravno! Pa.. mali prst. I don't remember more
- Domali prst
- Važi
- Srednji prst..
- Ok..

etc etc