24.8.08

Beer Fest 2

Quedo amb en Dobri per la tarda i em diu alguna cosa en serbi que no entenc. Quan li dic que m'ho repeteixi fem tard, perquè davant nostre apareixen un grup de quatre persones, que és el que m'estava dient en serbi, que havia quedat amb un grup de quatre persones més. Aquestes persones estan fent turisme per Belgrad (un parell de dies) i volen anar a una kafana. Son les set de la tarda i ens asseiem dins d'una Kafana als voltants de Knez Mihajlov. Les taules estan parades com de restaurant normal, amb estovalles, plats i tovallons, però són les set de la tarda i podem demanar el que volguem. Algú menja sopa, algú altre kajmak, algú altre pljescavica. Jo no menjo res perquè, què voleu que us digui, no tinc gana a aquella hora. Després tres volen anar a l'alberg i una vol anar a passejar, però ja són les nou, jo he quedat amb l'Aleksandar i no els puc acompanyar, o sigui que en Dobri i la noia russa se'n van a Kalemegdan a passejar. La noia russa em diu que ella encara no és capaç de pronunciar coses com Trg i em felicita. Jo penso que no n'hi ha per tant. Trg. No és complicat

A Trg (plaça). Hosti, m'acabo d'adonar que al teclat, per art de màgia, ha aparegut la ç. Veus que bé. A Trg (plaça) em trobo amb l'Aleksandar, que té una perfecte cara eslava (quadrada, ulls negres i una mica axinats, barbeta sortida, nas balcànic), i és normal, perquè té arrels sèrbies i arrels poloneses, i durant els bombardejos m'explica que va marxar a Polònia un parell de mesos, i anem a comprar un parell de cerveses, aigua i smoki. Anem fins a Kalemegdan i ens enfilem per la fortalesa per trobar un lloc des d'on veure les llums i sentir la música del festival, que es fa a l'altra banda de riu. Però els arbres no deixen arribar la música i se'ns barregen algunes notes que venen dels concerts, més la música dels splavovi, més la música dels vaixells que passen de tant en tant pel Sava, més la música d'algú que escolta música per Kalemegdan

Em diu que haig de veure aquest video, de quan en Djokovic (medalla de plata de tenis als jocs olimpics i heroi nacional) va rebre una samarreta d'en Maradona, que fa molta gràcia es veu perquè en Djokovic diu aj aj aj!! a l'estil mexicà. Mireu-vos el vídeo sencer i us adonareu d'algunes coses. Que bé que parlen l'anglès, sobretot comparat amb l'entrevistador, que és com parlem nosaltres l'anglès. Que macos i encantadors que són (això és un heroi nacional, i no els burros de l'Alonso i en Nadal!), i que divertits!


Després anem cap al BeerFest creuant el pont damunt del Sava a peu. Passa molt d'aire i el pont es fa llarg. Entrem al festival (és prou tard com perquè no ens regirin els bolsos, o sigui que entro a dins l'aigua i els smokis. Ens trobem amb els amics d'en Marko i seiem amb ells a una taula. El que l'altre dia m'explicava que els veïns havien enverinat al seu gos, es torna a posar a parlar amb mi, aquest cop per dir-me que siusplau, que m'ho suplica, que siusplau, siusplau, que per favor, que vagi a visitar la seva a casa i la seva família. Li dic que no sé, que ja ho veurem, que em queden pocs dies i que tinc molta gent per veure, que bla bla. Torna a suplicar, gairebé s'agenolla, que només em demana mitja hora, t'agrada el cafè? Et prepararem un cafè. Només una horeta, només una hora. Li dic que vinga, que va, que sí, que aniré a prendre un cafè amb la seva família. Crec que, senzillament, l'únic que passa és que li fa molta il·lusió que algú de fora visiti la seva ciutat i a sobre la seva casa. La hospitalitat balcànica a vegades és massa i tot per mi. Però m'ho promets, eh? Sí, home sí.. Quedem ja ara. Ara? Sí, quin dia, dimarts, dimecres, dijous. No sé.. dimecres.. Fet eh? Dimecres? M'ho promets eh? Sísí..

Algú va a comprar peixets petits fregits i se'ls mengen d'una queixalada. La Biljana em troba i em diu Figa! i jo li dic Figa! però aviat se n'ha d'anar

Anem cap al concert, però no hi ha concert (a la manera que jo entenc un concert) si no un Dj horrible. Perdem a la majoria de persones, però al meu voltant s'hi queden l'Aleksandar (que no para de fumar), el noi del gos enverinat i un altre que no em diu res però em mira fixament, com si fos la primera estrangera que hagués vist a la seva vida. Belgrad no és una ciutat buida de visitants, es pot sentir l'anglès de tant en tant, però potser sí que, per aquest noi, era el primer cop que en veia una de tant "a la vora". Aquests dos últims ballaven efusivament, el del gos enverinat ocupava molt d'espai i em deia Feel the beat, Laura, feel the beat, please, dance five minuts for me, please. I a mi, que la música electrònica m'avorreix bastant, no sabia on mirar

A quarts de quatre estic tan cansada que no m'aguanto de peu i anem cap a casa, tornant a creuar el Sava, però ja no fa tant de fred. Esperem el bus 27 asseguts a un banc de Trg Republika i gairebé m'adormo. Se'ns n'ha escapat un i el següent no passa fins d'aquí una hora. L'Aleksandar em veu tan adormida que insisteix que anem a esperar el 16, que com que ja són més de les quatre ja funcionen els busos normals, que em deixa més a la vora de casa, i que després ell ja tornarà a acabar d'esperar el 27. Anem a esperar el 16 (a una altra parada) i mentre esperem ens passa per davant dels nassos el 27. S'ha equivocat d'hora, ni se'ns havia escapat ni passava el següent al cap d'una hora. Quan arriba el 16 va tant ple que li dic que és igual, que per anar esclafada durant mitja hora prefereixo esperar el següent 27. Finalment arriba el 27. Torno a caminar per Pera Cetkovic mentre va sortint el sol. Amb la tonteria arribo a casa a les 6. No m'ho puc creure. Ja ho vaig dir, a Belgrad se t'hi fa de dia encara que no ho vulguis

què hi farem..