Brilla!

Belgrad, com ja deveu saber tots ara, es un poble mes que una ciutat. Te una mica mes d'un milio i mig d'habitants, escampats pels voltants dels turonets que pugen i baixen. Belgrad puja i baixa tota l'estona, i els barris s'allarguen com si la ciutat es desparrames per tots els turons

Per construir Belgrad van triar el lloc mes bonic de tot Serbia. Van dir: la farem aqui, aqui on s'ajunten el Sava i el Danubi, aqui on comencen i s'acaben els Balcans, just al mig del mar adriatic i el mar negre

Uns anys abans del 878 els eslaus li van posar Beograd de nom. Belgrad pels catalans. La ciutat blanca. Li van anar canviant el nom una vegada darrere l'altra, perque, ja us podeu imaginar, una ciutat tan bonica tothom la volia i tothom volia posar-li un nom per poder-la posseir. Pero no hi va haver res a fer. Beograd es Beo grad, i no perque els edificis siguin de color blanc, sino perque la ciutat brilla. Podria ser, no us engenyare, una ciutat grisa i bruta. Pero no ho es, perque brilla

No brilla nomes quan li toca el sol, tambe brilla per la nit, quan vespreja i quan clareja. Brilla a totes hores


Hi ha gent que em pregunta si no penso visitar res mes, a part de Belgrad. Tothom em diu que vagi a Ohrid. Pero jo no vull anar a Ohrid, o si, pero ara no. Ara vull, mes que cap altra cosa, ser aqui, asseguda en algun raco de la meva brillant i grisa Belgrad, a la meva poc glamurosa i a la meva esplendida Belgrad, aqui on les pedres mal posades de la vorera son mes perilloses que les persones, on, sense que te n'adonis, se't barregen dins del cap el caos dels cables dels trollebusos i la geometria dels edificis comunistes, on no hi ha un tros de ciment sense un arbre al costat, o una mica d'herba creixent entre els maons, on la pintura penja de les parets i tot es ple de pinzellades de colors, i si, ells son uns borratxos amb els bracos sempre oberts, i els botellons son el simple gest d'anar-te a prendre una cervesa a l'aire lliure (ni mes ni menys), i la gent menja crispetes caminant pel carrer i beu cafe als bars o cafe turc al sofa de casa seva, diuen Zibeli i Ajde i Jebi ga, saluden amb tres petons, o amb un, o amb una abracada, tenen la veu un parell de tons mes greu que la nostra i uns nassos (ja em perdonareu) mes bonics, i a vegades s'enfaden amb el seu pais i amb la seva ciutat, a vegades (massa sovint) fins i tot n'han de marxar.. pero llavors, quan senten una d'aquestes paraules cruels i mentideres que a vegades inventem per aqui, llavors abaixen els ulls i els canvia la veu, se'ls hi torna encara mes greu.. pero me n'he anat del tema. Parlavem de Beograd

(encara que, ja ho sabeu, qui fa brillar tant Beograd son aquells que hi viuen)

Ai, no, que hi haig d'anar a fer, jo, a qualsevol altre lloc del mon, podent estar-me aqui..