31.8.08

Possiblement penúltim post

M'he passat tot el dissabte sense fer res, he fet tan poc que les del pis m'han dit que, ja que havien preparat el dinar (mandonguilles amb patates aixafades) que rentés els plats, i he rentat els plats. Després m'ha trucat en Marko que hi havia el carnaval dels barcos, li he dit que hi volia anar i hem quedat a Trg i ha fet tard quinze minuts. Mentre l'esperava m'ha trucat l'Aleksandar que on era i que l'esperés que seria allà en deu minuts. Llavors ha arribat en Marko i m'ha dit que potser anava a Novi Sad. Quan? li he preguntat, i m'ha respós Ara. Eren les onze de la nit. Però al final no ha marxat a Novi Sad i hem anat els tres cap al Sava a veure les barques decorades. Ja no n'hi havia ni una i hem vist, com a mínim, els focs artificials. La gent no feia ooooooooooooooo a cada petard, i els hi he hagut d'explicar que a Catalunya a cada foc artificial que explotava a l'aire feiem ooooooooooooooo, i llavors ens hem posat a fer oooooooooooooo i tenia força gràcia..
Quan s'han acabat hem anat a comprar cervesa





i després pujant pel pont de Brankov fins a una plaça on em vaig creure perduda el segon dia de ser aquí, amb l'estatua de Vojvoda Vuk al mig. Em pregunten si sé qui és, els hi pregunto si saben qui és, però cap en té la més mínima idea. Ara ho busco per internet i només trobo alguna cosa a la viquipèdia en serbi, diu que va crèixer a Kragujevac (al sud de Belgrad) i que va ser comandant dels chetniks durant la primera guerra mundial i alguna guerra balcànica anterior



En Marko juga al 50x15 al mòbil, i una pregunta va sobre en Pantagruel i les respostes són Ulisses, Gargantua, i algun altre que no recordo. Jo dic Gargantua!, no se'n refien però els hi dic que em creguin, i llavors penso amb el meu papa i amb la meva mama i amb la meva germaneta durant una estona. Després agafem un autobus i anem cap a Vuk spomenik, un altre Vuk (que vol dir llop i és un dels meus noms de noi preferits, Vuk!), però aquest Vuk no es diu Spomenik de cognom, perquè spomenik vol dir estàtua, aquest Vuk, ja ho vaig explicar, és en Vuk Karadzic (sí, com el dolent), l'heroi lingüístic nacional i seiem per allà la vora, davant la facultat tècnica, i beuen cervesa. A aquesta facultat hi ha un club al soterrani on en teoria necessites el carnet d'estudiant per entrar, però els hi expliquen als de l'entrada que sóc estrangera i em deixen passar sense massa problemes (tot i que em diuen que acostuma a ser més complicat)
Faig cua als lavabos, que són d'aquells de pixar ajupits, n'hi ha dos i un està inundat, i tenien raó quan m'han dit que era millor que pixés a fora, però no vull pixar a fora o sigui que faig cua. Mentre pixo sento que l'Aleksandar es troba amb en Marijan i més tard amb l'altre Aleksandar, i en Marko avui va tan borratxo que ves a saber on para
Passem per un passadís fosc i amb gent recolzada a la paret, o directament asseguda al terra, fins arribar a un pati interior on hi ha un Dj i tot de gent ballant i una barra de bar. La música canvia segons la nit en què hi vagis, com que som dissabte toquen cançons dels 80 i els 90, i qui em conegui potser sabrà que ballar música dels anys 80 i 90 en públic sempre em posa de bon humor
A les quatre s'acaba i seiem una estona a fora. Com que saben que aviat marxo i ja comencem a tenir confiança, no paren de tirar-me piropos, a preguntar-me si totes les catalanes són com jo, perquè sóc la primera que coneixen i no ho saben, i que en porti més la pròxima vegada. Mentre esperem el bus mengem un frankfurt posat dins una mena de pasta de full amb sèsam. Baixo per Pera Cetkovic quan són les cinc de la nit, avui el sol encara no ha sortit però de darrere el meu turonet en comença a sortir una llum vermella


Fa una estona seia a l'ordinador de l'Ana escrivint aquest post i la resta de companyes de pis seien a la mateixa habitació, i de cop la Zlata s'ha posat a plorar per problemes que ara tampoc explicarem, i li ha encomanat a la Jelena per problemes que ara tampoc explicarem, i gairebé ens ho encomanen a mi i a l'Ana, i he parat d'escriure una estona i hem estat plorant i apunt de plorar


Divendres al matí em vaig despedir de la Tamara, plovia una mica i era curiós, perquè el dia que ens vam conèixer també plovia una mica, i he recordat que em va explicar que a Belgrad, el primer dia d'uns quants dies plujosos, els carrers de la ciutat eren un caos perquè els cotxes seguien conduint com si no plogués, i t'havies d'esperar al segon dia de pluja perquè el trafic es calmés. El primer dia de pluja a Belgrad, si agafes el bus, arribaràs tard segur segur segur. Ens vam dir adéu amb la Tamara, doncs, i fins aviat. I aquesta tarda potser vaig a veure un partit dels Red Star, qui ho sap què faré aquesta tarda. I demà diré adéu i fins aviat a en Dobri (que em ve a visitar al novembre), a la Biljana (que ve a viure a Barcelona a finals de setembre), i a en Marko (que no sé pas si algun dia vindrà a Barcelona), que fet i fet, són els tres més millors amics que tinc aquí a Belgrad. I dimarts toca anar a la policia, avisar que dimecres marxo del país, fer la maleta, passejar per tota la ciutat, dir adéu a Kalemegdan, a Trg, a Knez Mihail, a l'Skupstina, a Terazija, a en Vuk i a Taš, a Sv.Sava al final del carrer, a les vistes damunt Novi Beograd i Zemun, al turonet brillant, al meu pis petit de quatre habitacions comptant el bany i la cuina i el menjador i la sala d'estar i l'habitació de l'Ana i la Ješa i la meva i de la Zlata, Karaburma, Pera Cetković, l'estació de busos de Karaburma II, al Sava, al Dunav, als seus ponts, a la Beograđanka, al Novi Groblje, als autobusos 16, 23 i 25, també a l'autobus 27 que em portava a Mirijevo, als tramvaj i els trollebusos, als cables damunt dels carrers, les pekara, pljeskavica, rakija, čevapcici, gibanica, parče pizza, molim, pivo Lav, pivo Jelen, pivo Nikšičko, les trafika, i žibeli, nema veze, kako se zove, ovaj, pa, brate, pičku materinu, jebi ga, prijatno per dir adeu al botiguer i bon profit, važi, zdravo, čao, en fi, no diré adéu, no, diré Fins aviat, fins aviat, perquè tinc una cosa a dins, una cosa que em diu que aquest estiu no he estat senzillament vivint una mica més de dos mesos a Beograd i ja està, tinc una cosa a dins que em diu que hi acabo de començar una part nova de la meva vida, que no s'acaba quan posi els peus a Catalunya, que la meva vida continua i que la continuació de la meva vida passa una vegada i una altra per aquí, per Beograd, entre els edificis i els arbres, per sota els cables i el cel, a tocar dels rius,

o sigui que


Vidimo se uskoro, Beograd..


3 comentaris:

nocal ha dit...

a mi els comiats sempre em fan plorar, així que me n'alegro que per tu no sigui un adéu.
Bona tornada!

meraina ha dit...

hola bonica! des del piset t'envio uns petonets i abraçades que faran falta per aquests dies...quines ganes de veure't!si veus a akell parell d part meva: o o o aaai! :) muà!

leanan ha dit...

gracies nocal :)


meraina, dusho, et truco quan arribi o l'endema o aixi.... mua!