M'imagino que sóc.. és igual, imagineu-vos qualsevol lloc de la ciutat (un banc, una parada de tramvia, un cafè, una pedra, el que us vingui més de gust). Sec allà amb l'esquena més o menys recta, les mans damunt la falda, una sobre cada cuixa, els peus tirats una mica enrere i tocant el terra només per les puntes doblegades, el tors inclinat endavant. Escolto alguna cosa de música, segurament

Llavors obro una mica els ulls, m'inclino més endavant, i em trec els auriculars d'un cop al mateix temps que somric, m'aixeco i, possiblement, m'entrebanco amb alguna cosa (la pota de la cadira, el braç del que seu al costat, un ferro o una fusta que sobresurt d'algun lloc)(tiro la cadira per terra, m'embolico amb l'abric, em faig un tall, tres blaus i diverses rascades)

Mentre amb una mà endreço l'mp3 al bolso (segurament els fils s'han embolicat amb la pota de la cadira, el meu braç, la meva orella, tota la gent que tinc al voltant), amb l'altra saludo la persona que s'acosta cap a mi i a qui he vist tot just una frase abans

tot aquest desgavell és per nerviosisme

(estem narrant alguna escena d'aquí quatre o cinc dies)

La persona segueix apropant-se i jo, arrossegant el jersei per terra i sense deixar de saludar també m'hi acosto, mig saltant, mig corrent

ensopego just al seu davant, caic entre els seus braços i m'aguanta

joder - faig, abans de poder dir res més

després aixeco el cap, miro els seus ulls –brillants-balcànics– i torno a riure

- Nikola! - crido
- Dobri! - crido
- Irena! - crido
- Nikola! - crido
- Nevena! - crido

(o qualsevol altre nom, ja ni els recordo)